Quan de mi, finalment, sols quedaran les lletres
posades com ocells damunt els cables tensos
dels esperits fidels als himnes de la vida,
un martell plorarà per la llum apagada.
El dia portarà corones de mimoses.
Potser hi haurà perdó en la mar que no calla.
El sol tindrà a la boca la seva sempreviva
i noves veus diran l'alegria de l'aigua.
Els vent devastarà el fanal i l'estàtua.
Els estius lluiran les seves bruses grogues
i el bastó blanc del cec sonarà als carrers grisos.
Entre les roques aspres i als boscos de les ànimes,
Orfeu seduirà les anònimes bèsties.
Vindran els plenilunis a fer fremir les verges
que esperaran l'amor entre els grills i l'acàcia.
Jo ja no tindré rostre. A mes oïdes d'herba,
el temps farà dringar un cascavell d'estrelles ...
AGUSTÍ BARTRA (1908-1982)
6 comentaris:
M'agradat mes els poemes que les escultures.
Sempre he tingut una mica de problema per dir perquè una pintura o una escultura m'agradava. Algú es va sorprendre que en una exposició de Brossa digués que allò no em deia res.
En aquest cas les escultures no em desagraden, malgrat no m'entusiasmen.
El poema m'encanta (calia que ho digués?)
A mi també m'agraden aquestes exposicions al carrer, aquest tros de Rambla Catalunya és un lloc privilegiat. En vaig veure una de Botero justament, a Tenerife, genial!
El poema: Bartra, sempre es llegeix amb plaer, almenys el poc que he llegit.
les escultures i el poema una divinitat
Les escultures són interessants.
El poema és bellíssim.
És fantàstic entrar al teu blog i llegir-hi una poesia que d'altra manera potser no hauríem llegit.
Publica un comentari a l'entrada