"Nadal, el gran misteri de la salvació, no solament és recordat i celebrat, sinó també
viscut. Però, és de veritat que és viscut? La seva gràcia encara ens renova de veritat?
Només ens pot renovar si tenim voluntat d’estar disponibles interiorment i humilment.
Si volem celebrar bé el Nadal ens cal concelebrar amb la pobresa de Betlem. Aquesta
pobresa amaga el goig d’aquest misteri. L’actual crisi que patim no és solament una
crisi econòmica, sinó també una crisi d’humanitat i humilitat. No sortim de casa per
anar a adorar l’Infant. Els qui dirigeixen els destins dels pobles, tal com ens ha dit el
profeta Isaïes, ens porten a veure com una minoria de poderosos tenen un benestar
insensat i deshumanitzador, sotmeten els més pobres a suportar una vida miserable.Però el profeta de l’Advent, Isaïes, encara avui, anuncia l’alliberament d’aquesta situació amb l’anuncia que Déu està amb nosaltres. Ens diu: que el poble mai més no serà esclau i que retornarà a la pàtria inundat de joia. L’Apòstol Jaume ens invita a l’esperança i a la paciència, perquè en aquesta espera vindrà Aquell que no ens ha deixat mai. I en el salm hem cantat que el Senyor és fidel per sempre. D’aquesta manera, germans, la litúrgia d’aquest diumenge ens invita a esperar-lo amb joia i ens ajuda a sortir de totes les esclavituds.
Aquesta reflexió de fe és normal que la visquem en el nostre ara i aquí. Dos fets recents ens mouen a reflexionar com a cristians que vivim a Catalunya. Com a cristians, el papa Francesc ens acaba d’escriure en la seva exhortació sobre “L’alegria de l’Evangeli”: “En cada nació, els habitants desenvolupen la dimensió social de les seves vides configurant-se com a ciutadans responsables al si d'un poble, no com a massa arrossegada per les forces dominants [...]. Però esdevenir poble és encara més, i requereix un procés constant en el qual cada nova generació es veu involucrada” (Evangelii Gaudium, 220). Fins aquí les paraules del Sant Pare.
L’altre fet que ens afecta com a cristians catalans és que l’any vinent serem consultats sobre la nostra identitat com a poble. Aquests darrers anys els nostres bisbes han reiterat que reconeixien “la personalitat i els trets nacionals propis de Catalunya, en el sentit genuí de l'expressió”, i defensaven “el dret a reivindicar i promoure tot el que això comporta, d'acord amb la doctrina social de l'Església” (Al servei del nostre poble, 4). Per això ens dol que el camí que segueix el nostre poble sigui considerat per alguns cristians “imprudent i moralment inacceptable” (J.M. Gil Tamayo).
Homilia del P. Salvador M. Plans
monjo de Montserrat
monjo de Montserrat
15 de desembre de 2013
Is 35,1-6.10 /Jm 5,7-10/ Mt 11,2-11
