"Nadal, el gran misteri de la salvació, no solament és recordat i celebrat, sinó també
viscut. Però, és de veritat que és viscut? La seva gràcia encara ens renova de veritat?
Només ens pot renovar si tenim voluntat d’estar disponibles interiorment i humilment.
Si volem celebrar bé el Nadal ens cal concelebrar amb la pobresa de Betlem. Aquesta
pobresa amaga el goig d’aquest misteri. L’actual crisi que patim no és solament una
crisi econòmica, sinó també una crisi d’humanitat i humilitat. No sortim de casa per
anar a adorar l’Infant. Els qui dirigeixen els destins dels pobles, tal com ens ha dit el
profeta Isaïes, ens porten a veure com una minoria de poderosos tenen un benestar
insensat i deshumanitzador, sotmeten els més pobres a suportar una vida miserable.
Però el profeta de l’Advent, Isaïes, encara avui, anuncia l’alliberament d’aquesta
situació amb l’anuncia que Déu està amb nosaltres. Ens diu: que el poble mai més no
serà esclau i que retornarà a la pàtria inundat de joia. L’Apòstol Jaume ens invita a
l’esperança i a la paciència, perquè en aquesta espera vindrà Aquell que no ens ha
deixat mai. I en el salm hem cantat que el Senyor és fidel per sempre. D’aquesta
manera, germans, la litúrgia d’aquest diumenge ens invita a esperar-lo amb joia i ens
ajuda a sortir de totes les esclavituds.
Aquesta reflexió de fe és normal que la visquem en el nostre ara i aquí. Dos fets
recents ens mouen a reflexionar com a cristians que vivim a Catalunya. Com a
cristians, el papa Francesc ens acaba d’escriure en la seva exhortació sobre “L’alegria
de l’Evangeli”: “En cada nació, els habitants desenvolupen la dimensió social de les
seves vides configurant-se com a ciutadans responsables al si d'un poble, no com a
massa arrossegada per les forces dominants [...]. Però esdevenir poble és encara
més, i requereix un procés constant en el qual cada nova generació es veu
involucrada” (Evangelii Gaudium, 220). Fins aquí les paraules del Sant Pare.
L’altre fet que ens afecta com a cristians catalans és que l’any vinent serem consultats
sobre la nostra identitat com a poble. Aquests darrers anys els nostres bisbes han
reiterat que reconeixien “la personalitat i els trets nacionals propis de Catalunya, en el
sentit genuí de l'expressió”, i defensaven “el dret a reivindicar i promoure tot el que
això comporta, d'acord amb la doctrina social de l'Església” (Al servei del nostre poble,
4). Per això ens dol que el camí que segueix el nostre poble sigui considerat per
alguns cristians “imprudent i moralment inacceptable” (J.M. Gil Tamayo).
Diu un teòleg basc que el temps de crisi pot ser una gran oportunitat per als seguidors
de Crist. Perquè, quan apareix Jesús en el nostre horitzó, comencen a manifestar-se
els miracles de la solidaritat cristiana. Efectivament, només en la fe i en la misericòrdia,
el poder de la solidaritat pot fer miracles: els cecs hi veuen, els sords hi senten, els
coixos caminen i els morts ressusciten. Sí, germans, el Nadal ens permet mirar el món
amb els ulls de la compassió de Déu, i mirar-nos nosaltres mateixos amb els ulls de la
fe, amb esperança i amb amor. Jesús sempre és salvació. Amb els ulls del profeta,
encara podem tenir esperança per anar caminant per aquest món."
Homilia del P. Salvador M. Plans
monjo de Montserrat
15 de desembre de 2013
Is 35,1-6.10 /Jm 5,7-10/ Mt 11,2-11
