El flamenc més primitiu no necessita més instrument que el que proporciona l'home: veu, mans i peus.
Les fotos són de la sortida amb els bloguers gastronòmics, en podeu veure el post aquí.
Podeu llegir un article molt complert a la Wikipèdia.
"Viure, és confiar malgrat tot; és esperar malgrat tot; és somriure malgrat tot. Però, també és admirar-se, perquè val la pena; també és il·lusionar-se, perquè val la pena; també és somniar, perquè val la pena; i és abraçar-ho tot, perquè, com podríem viure sense abraçar?" (Jordi Llimona). Compartir les meves fotografies en aquest racó vol ser una manera d'abraçar més enllà de la xarxa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada