Malgrat la participació en alguns actes civils, els diables apareixen majoritàriament en actes religiosos, especialment al segles XIX, i no serà fins el segle XX que no es generalitzaran les sortides en aquest actes civils, com festes majors i carnestoltes.
És en els actes civils on apareixen els versots de diables, on aquests es mofen de la situació política de la seva regió o inclòs de la mateixa gent que els envolta.
Fins la Guerra Civil, la tradició del ball de diables es va conservant per inèrcia i, a poc a poc, va decaient.
En acabar la guerra, i malgrat els problemes que crea la dictadura, s’inicia una reposició del ball dins la recuperació de les festes, especialment al finals dels seixanta, i amb la recuperació i reivindicació de les antigues festes populars de Catalunya als vuitanta. Així, en finalitzar la dictadura, balls de diables i correfocs, com altres símbols de la cultura catalana (castells, balls de bastons, trabucaires, gegants…) són recuperats, fomentant-se la creació de nous grups que dinamitzen les festes populars, donant a la festa pública de carrer un protagonisme cultural i social gairebé perduts fins aleshores.
2 comentaris:
Jo crec que totes les manifestacions folcloriques son signes d'identitat que s'han de conservar.
Els nostres diables són part de la nostra cultura i, com bé diu striper, cal conservar-los. A Beneixama tenim la "Colla de Dimonis Emplomats" i fan uns correfocs molt bonics. Les teues fotos, com sempre, una passada! Salutacions
Publica un comentari a l'entrada