Barcelona, en caiguda lliure

Tot va començar a partir d’un comentari a un post del Ferran. No sabem si aquest és el primer post "en cadena" de la catosfera. En qualsevol cas, al Ferran i a mi ens va semblar interessant col•laborar per tractar un tema d'interès comú, fer-ne un post il•lustrat amb fotografies i penjar-lo simultàniament als blogs respectius. Aquí teniu, doncs, el resultat d'aquesta "col•laboració 2.0", entre dos blocàires que s'han conegut a través d'aquest mitjà. Qui sap si el resultat animarà altres blocàires de la catosfera a dur a terme col•laboracions similars!



Barcelona és una ciutat de moda. Visitis el país que visitis, quan un diu que és de Barcelona és gairebé segur que, a canvi, rebrà del seu interlocutor un ampli somriure i un comentari del tipus: “Quina sort, quina ciutat més (posi’s l’adjectiu que es consideri més addient)!”. Això és així des d’aquell estiu de fa 16 anys, quan els Jocs Olímpics van posar la capital catalana en el mapa i la van catapultar a l’Olimp del turisme.
Però això del turisme, ai las!, té dues cares. La bonica ve de la mà de Gaudí i la fabulosa arquitectura modernista; de la mà del mar, del Tibidado, amb les seves vistes espectaculars sobre la ciutat; de la mà també de la gastronomia i, fins i tot, de la mà de Montserrat, la Costa Brava o, també, Port Aventura.
Aquesta cara és la que veuen els turistes, els “visitants” que, amb més o menys calers a la butxaca, es llencen als carrers de la ciutat i del país a la cerca de sol, bon menjar, sol, festa nocturna, sexe, cultura (sí, alguns també cultura) i, no sé si ho hem dit, sol.



L’altra cara, però... l’altra cara és la fotuda! És la que la majoria de turistes no veuen. I als qui la veuen se’ls en fot, perquè ells passaran a Barcelona només uns dies i després se’n tornaran a casa. Aquesta és la cara, per desgràcia, amb què els barcelonins hem de conviure dia sí, dia també, i és lletja a matar. I pudent. És la cara dels pixats: contenidors (pobres treballadors de BCNeta!), parets, places, gespa i, en definitiva, qualsevol lloc susceptible de ser pixat (o cagat, que de tot es veu), ho és. És també la cara de l’alcohol i les ampolles, de la brutícia en general. Per no parlar de la cara de la massificació, d’uns carrers, especialment al Gòtic, que es fan difícils de travessar de tantes persones com acullen, una amalgama humana formada per guiris distrets, autòctons agobiats, carteristes per als quals l’agost té 365 dies i, per suposat, trilers, putes, guiris borratxos, autòctons borratxos, camells de dues potes i tota una fauna que, sense dubte, faria les delícies de qualsevol veterinari.
Mentre això passa als carrers, a les vies que cada dia travessa la gent real, en els despatxos de la Casa Gran el partit que governa (?) la ciutat des de fa 30 anys s’esprem el cervell per idear una ciutat encara més chahi-piruli, més guay del Paraguai que atraigui encara més turistes, amb peles o sense, que això és el de menys. Una de les últimes idees genials de l’alcalde i el seu equip ha estat posar en marxa una campanya, “Visc(a) Barcelona”, per recordar a tots els barcelonins (el 99% dels guiris no entenen el missatge) que som això, chachi-pirulis i guays del Paraguai i que tenim una sort que no ens mereixem, de ser governats per gent tan molona com ells.



Fa un parell de setmanes, caminant pel Raval després de mesos de no fer-ho (en Ferran), vaig al•lucinar al veure en què s’ha convertit aquella zona. La quadrícula formada pels carrers Robador, Sant Pau, Sant Rafel i la pròpia Rambla del Raval és territori comanxe total. Fa l’efecte que tota la immigració que arriba a la ciutat s’estableix en aquells quatre carrers i, a més, en un passeig de 15 minuts un es creua, a plena llum del dia, amb prostitutes, macarres i borratxos en proporcions iguals. De seguida em va venir al cap la Banlieu parisenca, aquella mateixa Banlieu que, de tant en tant, els seus habitants a l’atur, exclosos, putejats i sense expectatives de millora, fan saltar pels àires a cop de cotxe cremat i vidres rebentats.
“Visc(a) Barcelona”. Sí, visc(a), visc(a) amb el permís dels pixums, les caques (i no només de gossos), les massificacions, els pèssims serveis (què els passa a tants cambrers de Barcelona, que tracten els clients com si fossin criminals?), els macarres, les putes... I visc(a) mentre no ens arribi la versió autòctona de la Banlieu. Però és clar, quan això passi el Sr. Hereu serà un exalcalde content d’aparèixer a les pàgines de la història d’aquesta ciutat, en la llista d’exalcaldes gloriosos al costat de Joan Clos.
PS: Queden moltes, moltíssimes coses per dir. Per això les vostres opinions matitzadores, correctores, acordants o discordants seran molt interessants!