Aquest bloc va néixer un 6 d'octubre de 2006

dimecres, 28 de gener de 2009

Un hivern. 2a part

La segona part del relat de la Maria, la primera part la podeu veure aquí.

Feia bon dia, l’aventura del dia passat encara em feia pensar, tant, que vaig recordar aquell lloc secret que teníem l’Àlex, el meu cosí Daniel i jo quan erem petits. Recordava vagament on estava situat, però igualment, vaig agafar una motxilla i hi vaig posar una ampolla d’aigua i un entrepà de pernil i formatge, per si m’agafava gana pel camí. La mare encara dormia i li vaig deixar una nota.
Vaig sortir al carrer, no feia fred, tampoc nevava. Hi aniria a peu, ja que, no era gaire lluny i tenia ganes de caminar. A l’arribar al peu de la muntanya ho vaig veure clar, havia de girar a la dreta just després de l’arbre amb forma de T, fer unes deu passes en línea recta i ho tindria al davant. La neu havia sepultat l’entrada, els arbres n’ estaven coberts.
- Te’n recordes?- va dir dolçament una veu darrera meu- Era aquí, no?

Em vaig girar, era ell, l’Àlex. En aquell moment vaig comprovar que ahir si que m’havia reconegut però no havia dit res, igual que jo.
- Què hi fas aquí?
- El mateix que tu, recordar...
- Veste’n, no sé perqué has vingut, de petits no ens portàvem bé i aixó no canviarà per temps que passi!
- Recorda, que no sempre va ser així...

Un silenci va invaïr el lloc, sentía els ocells cantar, el vent que movia els troncs dels arbres i feia caure la neu a terra. De cop i volta, el cel es va enfosquir, uns núvols negres ho van cobrir tot. En qüestió de segons, la tempesta s’ho enduria tot. No teniem temps de baixar d’allà era massa tard, estàvem atrapats. Vaig veure a l’Àlex corrents fins a la cova i traient la neu que cobria l’entrada, el vaig anar a ajudar. Entre tots dos vam aconseguir fer un forat prou gran per poder passar a l’interior. No el podia aguantar, només em faltava això, haver-me quedat tancada amb ell en aquell precís lloc. S’havia sentat a terra, davant meu. Va mirar a un cantó i després a l’altre. La neu que queia havia tornat a sepultar l’entrada, l’ única sortitda que teniem era endinsar-nos cova endins. L’Àlex es va treure un encenedor de la butxaca.
- Normalment vas amb un encenedor a la butxaca?- li vaig dir enfadada-.
- No cal que siguis tan desagradable, que si haguessis volgut et podries haver quedat a fora, ningú t’ha obligat a entrar. I sí, normalment en porto un per si de cas.

Estava fosc, l’unica cosa que il·luminava era el seu encenedor. Jo era massa lluny d’ell com perquè la claror de la llum m’il·luminés el camí. Notava les pedres sota les soles de les sabates. N’hi havia moltes, i de molt grosses. Al no veure res, el peu em va relliscar i vaig caure de cul a terra. El meu crit va arribar fins les seves orelles i va córrer per ajudar-me.
- Què t’ha passat?
- Res. Veste’n.
- Va que t’ajudo- Va dir allargant-me la mà-.

Vaig rebutjar la seva amabilitat i vaig colocar la mà a terra per poder aixecar-me. Continuavem caminant, gairebé sense rumb, no sabiem on coduien aquell mar de passadissos sense fí. Vam passar gairebé mitja hora sense parlar, caminant en silenci, obsevant el nostre voltant com els ratpenats voletejaven cova endins, i això ens donava esperances de trobar una sortida a l’altre extrem.
- Vols reposar una estona per beure aigua i menjar alguna cosa? –va dir-.
- D’acord.

Vaig treure l’entrepà de la motxilla i el vaig mossegar. Estava fred, però era bo igualment.
- Quan erem petits, passàvem gran part de l’estiu junts, en Daniel, tu i jo. Ens ho passàvem bé jugant a fet i amagar. Va ser un dia com aquest quan vam descobrir la cova. Havia començat a ploure, i vam començar a córrer, fins que en Daniel va veure l’entrada entre els arbres. Va ser llavors quan...
- Calla! I ara perquè m’expliques això?- li vaig dir enfadada, quasi cridant-.

El vaig tallar, no volia continuar sentint aquella història de nens, no volia enrecordar-me’n, n’estava farta, volia sortir d’allà tan de pressa com pogués. Era qüestió de caminar més ràpid, segur que ja erem a prop de la sortida.
Més endavant, varem trobar un pont fet de roques. Em va dir que ell passaria primer per assegurer-se de que era segur, però jo no volia esperar, així que, abans que ell arribés a l’altre cantó vaig començar a travessar-l’ho. Un pas darrere l’altre, sentia com els trossets de roca es desprenien del pont i queien cinquanta metres sota meu. De sobte, el pont es va començar a desfer sota els meus peus.
- Córrer! Ràpid! No crec que aguanti gaire més!

Abans de poder arribar a l’altre costat, el pont va caure del tot. Em vaig quedar en un tros de terra molt estret, estava a uns dos metres per sota de l’Àlex. Sabia que si feia un pas en fals moriria, ja que hi havia més de cinquanta metres a sota de mi. Tenia por, els peus em relliscaven i la cama em feia mal. No veia l’Àlex, i si m’havia deixat allà? Era impossible. Una corda va caure des de dalt i la veu de l’ Àlex va dir:
- Passa’t la corda al voltant de la cintura i fes un nus, intentaré estirar-te fins aquí.
Vaig fer el que m’havia dit, i poc a poc vaig anar pujant fins arribar on era ell.
- Normalment també portes una corda a la butxaca per si de cas?
- No, aquesta l’he trobat per aquí.- va dir esbofegant-.

No em vaig poder aguantar i vaig començar a riure com mai ho havia fet. Ell se’m va quedar mirant un instant i també es va posar a riure. Les nostres rialles resonaven contra la paret de la cova fent-les encara més sorolloses.
- Moltes gràcies. – vaig dir quan vaig poder agafar suficient aire-.
- De res,Irene.

Varem estar una estona en silenci, sense dir res, només respirant profundament per a agafar forçes.
- Irene...- va dir amb veu trista-. Ho sento..., sé que no hauria d’haver marxat, que m’hauria d’haver quedat amb tu, però ho havia de fer, no podia continuar en aquest lloc ni un minut més després del que li va passar en Daniel. Havia de fugir ben lluny. Sé que només era un marrec de dotze anys. Però el que va passar aquí,...
- Ho sé, i t’entenc. Gràcies a tu jo estic viva, però ell no. No t’ho vaig poder perdonar mai, que en comptes de salvar-l’ho a ell em salvessis a mi d’aquell desprendiment de roques mortal per a qualsevol, i més per a un nen.
Em va abraçar amb força, plorava, notava com s’havia tret un pes de sobre després de sis anys de la tragedia que ens havia marcat de per vida.Ens vam aixecar, no vam trigar gaire en trobar la sortida d’aquell lloc que tant ens havia fet recordar. Quan vam ser fora, la llum de la posta de sol il·luminava les nostres cares. Em va mirar i va somriure.

1 comentari:

Striper ha dit...

Despres dels festucs i d'aquesta historia avui amb desenllanç, vaig a fer un bon esmorçar.

Segueixen aquest bloc

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...