Aquest bloc va néixer un 6 d'octubre de 2006

dimarts, 27 de gener de 2009

Un hivern. 1a part

Un relat més de la Maria, escrit al 2008, el penjo en dues parts per què és llarg, demà la segona. Les fotografies són d'ella.

Encara recordo l’ hivern de 2007. Va ser un hivern fred, glaçat. Els carrers del poble lliscaven a causa de la neu i el glaç que havia caigut la matinada passada. Tot era en silenci, la gent no sortia de casa sinó era per a comprar queviures o butà perquè les estufes de casa seva no paressin d’escalfar la llar. La neu queia del cel sense parar, els flocs de neu queien lleugerament i reposaven sobre les teulades de les cases, els carrers estaven coberts d’una gruixuda capa de neu que podia arribar fins a mig metre de grossor.

Era dissabte al matí, estava a la meva habitació, quan de sobte la porta es va obrir de bat a bat. Era en Marc, el meu germà bessó, encara que a vegades dubtava si realment erem de la mateixa sang.
- Marc, tu no saps que abans d’entrar s’ha de trucar a la porta?
- Torna’m els meus auriculars, sé que me’ls has agafat tu!
- Jo no t’he agafat res. Si vols, pots buscar tu mateix i ja em diràs que trobes...

Va entrar a l’ habitació i es va posar a buscar. En Marc tenia 17 anys, igual que jo. Però realment erem ben diferents. Ell era ros, jo, castanya. Ell tenia els ulls verds, jo, marrons. No teníem res en comú, excepte la mare, i que, per desgracia, vivíem a la mateixa casa.
- Què, ja has acabat de buscar?
- Si...
- Els has trobat?
- No, realment els deus tenir molt ben amagats...

Va sortir de l’habitació i va tancar la porta d’un cop. Era com un nen petit al cos d’un adolescent. Quan per fi se’n va haver anat, em vaig poder canviar per anar a esmorzar. La mare era a la cuina preparant-l’ho. En Marc deuria estar a punt de baixar mort de gana i només arribar arreplegaria amb tot el que hi hagués sobre la taula. Varem esmorzar tots tres, sense dir res, algun comentari d’en Marc, però sense importància. Aquell dia em tocava a mi anar a la botiga d’en Josep a comprar el que ens feia falta. Només obria un cop per setmana, ja que a l’ hivern el poble queda abandonat i només erem sis persones en total. La meva mare, en Marc, en Josep, la senyora Rosa, i de vegades el seu nét, que venia a passar uns dies, i jo. Vaig agafar l’abric més gruixut que tenia, una bufanda lila i un barret a conjunt. Al sortir al carrer, les meves petjades quedaven gravades a la neu amb tanta claredat que s’hi podia llegir el número de peu que calçava. Em faltaven pocs metres per a arribar a la botiga, una cantonada i ja hi era. Mentre travessava el carrer la botzina d’un cotxe va sonar a la meva esquena. Un tot terreny negre havia frenat bruscament a dos centímetres de mi. Notava com el cor m’anava a cent, tenia por de que em sortís disparat del pit. La porta es va obrir, va sortir un peu i després l’altre. La silueta d’un noi jove, no gaire més gran que jo, va aparéixer, i en pocs segons era davant meu. D’aquell instant, només recordo els seus grans ulls verds mirant-me amb curiositat.
- Hola,... estàs bé?
Aquella veu m’era familiar, qui era?, que hi feia allà? Com potser que no l’hagués vist abans?, i... un moment, està parlant amb mi?
- Estic bé, la culpa és meva per no mirar per on vaig...
No vaig poder dir res més, tenia la mandíbula garrativada i no em sortien les paraules.

Es va girar i va refer les seves petjades fins arribar al cotxe. Me’l vaig quedar mirant, era alt, un metre vuitanta-cinc, més o menys, moreno amb els cabells curts. Anava vestit amb uns pantalons texans blau fosc descolorits pels cantons, un abric negre que cobria el jersei lila que duia a sota i li sortia per sota l’abric. Vaig acabar de creuar el carrer i al girar-me, el cotxe ja s’havia posat en marxa. Quan estava a punt de tornar-me a girar una altra vegada per anar a fer l’encàrrec de la mare, vaig veure com el cotxe entrava al garatge de l’última casa del carrer, la casa de la senyora Rosa. En aquell moment, vaig comprendre que aquell noi que havia estat tant simpàtic amb mi, era aquell nen insuportable que feia sis anys que no veia, el nét de la senyora Rosa. Si no recordo malament crec que tenia un any més que jo, encara que quan erem petits no ho semblava.

Seguia caminat, la neu no parava de caure. A l’ arribar a la botiga, en Josep em va saludar. Els prestatges eren quasi buits, no quedava gairebé res. Vaig agafar les quatre coses que quedaven, no era el que la mare m’havia demanat, però era l’únic que quedava. Al sortir, no veia res, els minuts que havia passat dins havien estat suficients perquè la tempesta empitjorés.

Els arbres anaven d’un cantó a l’altre, tenia por que en qualsevol moment algun d’ells em pogués caure al damunt. Segurament hagués estat més prudent haver-me quedat dins la botiga i esperar a que amainés la tempesta, però ara ja era massa tard. Era a mig camí, la mare deuria estar amoïnada per la meva tardança. Caminava pel carrer, gairebé sense rumb, amb les mans adolorides pel fred, no em sentia el peus, i gairebé no podia obrir els ulls per culpa del fort vent que feia caure amb força la neu, i que, aquesta, picava sobre la meva cara amb violència.
Quan de sobte vaig veure les llums d’un cotxe a la llunyania.
Cada vegada eren més a prop. Quan va arribar davant meu el vaig reconèixer. La porta del vehicle es va obrir, la veu d’un noi va sortir de l’ interior i va dir:
- Córrer, puja! Aquí fora fa molt fred! És perillós que t’hi quedis!

Que podia fer? per una banda sabia que tenia raó i, les meves mans agrairien una mica d’escalfor. Però per l’altre, feia quasi sis anys que no el veia. Podia refiar-me’n? No podia pensar, feia massa fred i gairebé no em podia moure, sense pensar-m’ho més, vaig acceptar la seva invitació.
Vaig deixar les coses als peus del seient i vaig tancar la porta.
- Gràcies.
- De res, sort que passava per aquí. Que hi feies al carrer amb el temps que fa?

A fora seguia nevant, les petites gotes de neu es desfeien en fer contacte amb el vidre i, relliscaven suaument.
- La mare m’ha enviat a fer un encàrrec i m’he entretingut.
- Per cert, tu ets la noia d’aquest matí, no?
- Si, la mateixa.
- Quina casualitat!

No se si va ser casualitat o estàvem predestinats a trobar-nos per segona vegada en un dia i que, els dos cops, ell m’hagués ajudat.
- Va, que et porto a casa, on vius?
- No gaire lluny d’aquí, segueix tot recte i el tercer carrer a l’esquerra. És una casa blanca amb els finestrons blaus, segur que la reconeixes.
- D’acord, com et dius?
- Irene, i tu?
- Àlex. Sóc el nét de la Rosa. He vingut a passar uns dies amb ella, feia molt de temps que no venia. Crec, que gairebé sis anys.

Un silenci incòmode va refredar l’ambient, fent que la nostra conversa acabés en aquell punt. El veia conduir, amb les mans agafades al volant i la mirada fixa a la carretera. No podia estar-me quieta, movia les mans sense parar i no sabia on mirar. Aquells deu minuts que varem estar sense dir res, van ser els més llargs de la meva vida. El cotxe es va aturar davant la porta de casa, per fí havíem arribat.
- Doncs bé, ja hem arribat. És aquí, no?
- Si, moltes gràcies. Espero que ens tornem a veure algun dia.
- No ho dubtis, aquest poble no és tan gran, segur que tornem a coincidir.
Però espero que la pròxima vegada no sigui en aquestes circumstàncies.
Vaig baixar del cotxe. Duia les coses a les mans i caminava cap a la porta de casa. Quan era just al davant, el motor del vehicle es va encendre i em vaig girar. El cotxe va arrancar i va desaparèixer carrer avall.
A l’ entrar a casa la mare em va abraçar amb tanta força que quasi deixo de respirar.
- On eres? Fa més de mitja hora que ja hauries d’haver tornat!
- Ho sé, es que m’he entretingut massa a la botiga i just al sortir m’ha agafat la tempesta. Sort que passava per allà l’ Àlex, el nét de la senyora Rosa i m’ha portat a casa amb cotxe.
La mare es va quedar pensativa, però no va dir res. Durant la resta del dia no vaig fer cap altre comentari sobre el que havia passat. A fora seguia nevant i ningú de la família va trepitjar el carrer fins l’endemà.


Continua aquí.

1 comentari:

Striper ha dit...

Desitjant la segona part molt bon dia guapa!!

Segueixen aquest bloc

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...