El mar. La mar.
El mar. ¡Sólo la mar!
¿Por qué me trajiste, padre,
a la ciudad?
¿Por qué me desenterraste
del mar?
En sueños la marejada
me tira del corazón;
se lo quisiera llevar.
Padre, ¿por qué me trajiste
acá? Gimiendo por ver el mar,
un marinerito en tierra
iza al aire este lamento:
¡Ay mi blusa marinera;
siempre me la inflaba el viento
al divisar la escollera!
(Rafael Alberti)
3 comentaris:
Què bonic és el mar sempre, però especialment quan l'aigüa apareix tan fosca com el cel del vespre!
A part que l'aigua té uns efectes beneficiosos (sobretot si és freda, que reactiva la circulació de la sang i et dóna molta energia), només mirar el mar et pot canviar d'estat d'ànim. Tinc la gran sort de viure a un minut del mar i puc anar a contemplar-lo quan vulgui (fora de l'horari laboral).
És fascinant!
Sí que et pot canviar l'estat d'ànim, i tant! No sé quin deu ser el motiu, el que fa que l'aigüa, tanta! aigüa doni la pau que dóna. Curiós, oi?
Publica un comentari a l'entrada