Dóna´m sa mà, amor,
mira que freda està;
dóna´m sa mà, amor,
freda de no estimar.
Es vidres de pluja ploren,
també plora es roser,
s´arbre fruiter també plora
i jo de plorar no en sé.
Vós, qui amb so mirar matau,
matau-me, sols que em mireu,
que m´estim més que em mateu
que viure si no em mirau.
Jo mateixa no m´entenc
ni em pot entendre ningú:
dic que no et vull i vénc
sempre morint-me per tu.
Es vent s´enduu sa rosada,
sa pols i sa terra des camí.
També s´enduu ses paraules
que me vares dir ahir.
(Maria del Mar Bonet)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada