El llac de Banyoles

Molts autors creien que l’origen de les aigües de l’Estany estava relacionat amb pèrdues dels rius Ter i Fluvià. Els estudis de la segona meitat del segle XX, però, van demostrar que l’Estany s'alimenta de manera subterrània pels aqüífers provinents del nord i l’oest, a la zona de l’Alta Garrotxa (des de Sadernes a Oix).

Des de l’Alta Garrotxa, les aigües es filtren i corren a través d’una suposada xarxa subterrània de canals, coneguda com aqüífer confinat. L’aigua surt llavors a l’exterior a tres nivells diferents i subterranis, formant la coneguda Conca Lacustre.

Les pesqueres de l’Estany de Banyoles són unes petites construccions aixecades a la riba est de l’Estany, a la banda de ciutat. Totes elles reben un nom particular. La seva construcció va iniciar-se a mitjan del segle XIX i es va allargar fins a l’any 1931, quan l’Ajuntament va prohibir-ne l’edificació de noves.

En principi, aquests petits espais tenien una funció purament pràctica per poder-hi pescar. Després, però, van evolucionar augmentant de superfície per tal que s’hi pogués guardar una barca. Finalment, amb l’arribada de la pràctica de l’esport, algunes d’aquestes formes arquitectòniques elementals van ampliar-se encara més per tal de guardar-hi una o dues barques, poder banyar-se i fins i tot allotjar-s’hi.

Fira del Cop d'Ull

Com podeu comprovar hi ha andròmines antigues, velles i més actuals, com una ampolla de coca-cola i una televisió.

Fira del Cop d'Ull de Banyoles

La Fira del Cop d’Ull de Banyoles es una fira d’intercanvi, venda i compra de tota mena d’objectes. Es realitza dos cops a l’any, el dilluns de Pasqua i el dia després de l’Assumpció.
És una fira oberta a tothom, segons la tradició, eren els veïns que exposaven les andròmines que ja no volien per canviar-les o vendre-les.

Encara més Fira medieval

Fira medieval a Andorra la Vella

Gàrgoles de Notre Dame

1. Canal sortint per on vessa a distància de la paret l'aigua de pluja caiguda sobre la coberta d'un edifici; cast. gárgola. Apocalíptics animals que semblen despresos d'una gàrgola, Alomar Columna 179.
2. ant. Broc o aixeta d'un bací d'aiguamans; cast. grifo. Dos bacins de dar aygua a mans d'argent..., qui pesen, ço es lo dessus menys de la gàrgola, X marchs tres onzes e dos quarts, e l'altra ab gàrgola pesa X marchs VII onzes, Inv. Anfós V, 171.
3. Forat i grifó per on surt l'aigua de la font pública (Benassal, Rossell); cast. grifo.
4. Cantereta de coll prim i broc (Miravet, Masroig, Mont-roig); cast. cantarilla.
Fon.: gáɾɣulə (or.); gáɾɣolɛ (occ.); gáɾɣola (val.); gáɾɣolə (mall.).
Etim.: derivat del radical garg-, onomatopeia del borbolleig (cf. REW 3685).

Notre Dame

(...)
Sans doute c'est encore aujourd'hui un majestueux et sublime édifice que l'église de Notre-Dame de Paris. Mais, si belle qu'elle se soit conservée en vieillissant, il est difficile de ne pas soupirer, de ne pas s'indigner devant les dégradations, les mutilations sans nombre que simultanément le temps et les hommes ont fait subir au vénérable monument, sans respect pour Charlemagne qui en avait posé la première pierre, pour Philippe-Auguste qui en avait posé la dernière.

Sur la face de cette vieille reine de nos cathédrales, à côté d'une ride on trouve toujours une cicatrice. _Tempus edax, homo edacior_. Ce que je traduirais volontiers ainsi : le temps est aveugle, l'homme est stupide.

Si nous avions le loisir d'examiner une à une avec le lecteur les diverses traces de destruction imprimées à l'antique église, la part du temps serait la moindre, la pire celle des hommes, surtout des hommes de l'art. Il faut bien que je dise _des hommes de l'art_, puisqu'il y a eu des individus qui ont pris la qualité d'architectes dans les deux siècles derniers.

Et d'abord, pour ne citer que quelques exemples capitaux, il est, à coup sûr, peu de plus belles pages architecturales que cette façade où, successivement et à la fois, les trois portails creusés en ogive, le cordon brodé et dentelé des vingt-huit niches royales, l'immense rosace centrale flanquée de ses deux fenêtres latérales comme le prêtre du diacre et du sous-diacre, la haute et frêle galerie d'arcades à trèfle qui porte une lourde plate-forme sur ses fines colonnettes, enfin les deux noires et massives tours avec leurs auvents d'ardoise, parties harmonieuses d'un tout magnifique, superposées en cinq étages gigantesques, se développent à l'oeil, en foule et sans trouble, avec leurs innombrables détails de statuaire, de sculpture et de ciselure, ralliés puissamment à la tranquille grandeur de l'ensemble ; vaste symphonie en pierre, pour ainsi dire ; oeuvre colossale d'un homme et d'un peuple, tout ensemble une et complexe comme les Iliades et les Romanceros dont elle est soeur ; produit prodigieux de la cotisation de toutes les forces d'une époque, où sur chaque pierre on voit saillir en cent façons la fantaisie de l'ouvrier disciplinée par le génie de l'artiste ; sorte de création humaine, en un mot, puissante et féconde comme la création divine dont elle semble avoir dérobé le double caractère : variété, éternité.

Et ce que nous disons ici de la façade, il faut le dire de l'église entière ; et ce que nous disons de l'église cathédrale de Paris, il faut le dire de toutes les églises de la chrétienté au moyen âge. Tout se tient dans cet art venu de lui-même, logique et bien proportionné. Mesurer l'orteil du pied, c'est mesurer le géant.
(...)
Victor Hugo, Notre Dame de Paris (també anomenada El Geperut de Notre Dame)

L’Òpera Garnier i el Café de la Paix

L’Òpera Garnier o Òpera de París va ser construïda per Napoleó III i dissenyada, en estil neo-barroc, per l’arquitecte Charles Garnier. Inaugurada en 1875, va ser anomenada oficialment Acadèmia Nacional de Música – Teatre de l’Òpera. Nom que va conservar fins 1978, que passa dir-se Teatre Nacional de l’Òpera de París.
Al 1989, la Companyia de l’Òpera va traslladar la seva seu al Teatre de la Bastilla i va passar a anomenar-se Palau Garnier, malgrat que popularment continua amb el nom d’Òpera de París.

El Palau i les coves subterrànies foren els escenaris on Leroux va situar l’acció de la novel·la El fantasma de l’Òpera. Lligat a ell hi ha moltes altres històries, la última és que és la seva reproducció es un dels premis que es poden posar a la ciutat del joc de simulació urbana SimCity4.

Al costat de l’Òpera i dissenyat pel mateix arquitecte, hi ha el Café de la Paix. Amb 145 anys d’història hi ha passat personalitats de tot el món, famílies reials, financers, polítics; lloc de reunió d’artistes, literats i músics, Verdi hi va composar les seves àries més sublims.
La seva decoració és sumptuosa, frescos al sostre, escultures de marbre i columnes d’estuc, taules de fusta noble i una luxosa moqueta, li donen un aire majestuós.